No és casualitat que l’autor del llibre hagi escollit com a títol L’art de passejar i no «L’art de caminar». Karl Gottlob Schelle (1777-1825), deixant d’entendre la filosofia com una disciplina desmesuradament abstracta i entenent-la en un sentit popular i mundà, considera que per arribar a forjar una personalitat sana i cultivada –de serenor i tranquil·litat– és precís que l’home es familiaritzi amb l’art de passejar. Passejar és allunyar l’esperit del soroll farragós de la ciutat, ocupant-se així de fenòmens naturals amb els quals l’home de ciutat no està assíduament familiaritzat: el canvi –gairebé enigmàtic– d’estacions; la immensa varitetat de plantes que floreixen en aquest ambient; la verdor que sorgeix al voltant d’un estany quan aquest toca la vall d’una muntanya...
Sense menystenir els efectes positius que el passeig reporta a la salut de l’home, Schelle no pot deixar de conectar la naturalesa amb l’ànima. Precisament per això, la relació entre naturalesa i ànima és un continu al llarg del text. Al llarg d’aquesta exhortació incansable a la naturalesa, l’autor romàntic tracta tant de la «naturalesa» com de la «naturalesa interior» –en altres paraules, de l’ànima–. Sense oblidar les diferències entre ambdues classes de naturalesa, no s’ha obviar el vincle que les uneix; a la naturalesa –física– es poden destacar diversos fenòmens que poden assimilar-se a les passions que es troben immerses a la naturalesa interior de l’home: els embats ferotges d’una tempesta s’assimilen a la por del caminant desorientat; la claror del sol que projecta una ombra al topar amb un arbre a l’home que viu ple de contradiccions; les nits càlides d’estiu a la comfortabilitat que uneix dos vells amics; la fredor de l’hivern a la vulnerabilitat tant característica de la condició humana; el descontrol de la primavera als sentiments efervescents de la joventut; la tranquil·litat que rodeja els llacs de les valls a la serenor imperturbable de l’home prudent...
Apartant el tema dels fenòmens naturals i de la seva similitud amb les passions de l’ànima, ara cal parlar del món animal que s’acull al bell mig de la naturalesa. Un passeig entre muntanyes no podria anomenar-se talment sinó anés acompanyat del compàs absolutament sincrònic que es desprèn del cant del pit roig durant el dia i del carrisqueig tant característic del grill durant el transcurs de la nit. Tampoc no s’ha d’oblidar el «roc-roc» produït pels gripaus i granotes que depura l’excés d’insectes. Certament, als llocs relacionats amb l’humitat provocada per l’aigua s’hi produeix un excés d’insectes, però els mateixos animalons mai no seran prescindibles per entendre què és i representa un passeig pel bosc: la cuitor a les cames que es desprèn de les picades recorda al passejant que l’home no és l’únic ésser animal que viu sobre la superfície de la terra.
En definitiva, Karl Gottlob Schelle, amb aquest llibre, delimita les característiques principals del passeig i, alhora, les seves virtuts i efectes més positius –sobretot, en l’ànima–. El més rellevant del llibre, però, no és aquesta descripció tant acurada i mil·limètrica del món natural i de l’art de passejar, sinó el despertar al lector la necessitat incontrolable de relacionar-se amb la naturalesa mitjançant el passeig, que més que un moviment físic, és una activitat intel·lectual
